Pàgines

2013/04/28

TÈCNICA - PAU PÉREZ

Escrit extret del cicle de conferències 'hipòtesis d'arquitectura':

[...] Bé, aquest és un escrit d'introducció, per engrescar comentaris posteriors. També vol ser un escrit de revisió i reivindicació professional, dedicat als alumnes aquí presents, a la seva joventut i a la seva confiança, en aquests moments de crisi i de desconcert.

Per animar-los, i de passada animar el debat, mirarem de ser el més tendenciosos i parcials possible. També tot el breu que se'ns demana.

Comencem. I com que som els primers, començarem pel principi :

Què és o què entenem per tècnica.

La tècnica ve a ser l'aspecte pràctic de la inventiva del nostre cervell.

Per dir-ho segons el diccionari, la tècnica és el que tracta de l'aplicació de les ciències i de les arts. Pel que aquí ens interessa, són els mecanismes i eines de què ens dotem per satisfer les nostres necessitats en el decurs de la nostra vida.

Els textos dels escriptors que tracten de l'home i la seva existència en relació amb la tècnica, depenen molt de l'evolució en què es troba aquesta en el moment en què ho fan. Són evidentment molt diferents les reflexions pre-industrials de Rousseau o Descartes, les plenament industrials de Kant o Heideger, les més properes de Bergson o Mumford, o les actuals de Virilio, ja en ple món de la ciber-tecnologia. 

D'entre aquests escrits, agafem les conferències de 1933 d'Ortega y Gasset, un text breu i clar, recollit en el llibret Meditación sobre la técnica, que ja es va mencionar en la trobada anterior i que possiblement tornarà a sortir en el decurs del debat.

Des de l'inici, el seu autor es mostra sorprès que la tècnica, a causa de la seva importància i transcendència per a la vida de l'home, no sigui una assignatura més a les escoles, així com ho són la Física, les Matemàtiques o la Literatura. Preocupació que compartim.
Resumim.

Si som aquí i avui, és gràcies exclusivament a la tècnica. Sense tècnica no existiríem. L'home, com espècie, és la més in-apta per sobreviure.

Però amb la tècnica, al revés dels animals, posem per cas,el trencalòs, que amb el bec deixa caure la pedra sobre l'os per trencar-lo i extreure'n la medul·la, o el ximpanzé que clava una canyeta al fruit per xuclar-ne el suc , al revés dels animals, com diem, l'home no intenta com ells adaptar-se al món, si no tot al contrari, que el món s'adapti a ell.

L'home no es conforma amb el que li ofereix la natura, quan li ofereix i on li ofereix, un fruit, un animal, una cova, sinó que fa mecanismes, instruments, tècnica, per tenir el que li ofereix la natura, on ell vol i quan ell vol. El foc, l'aigua, l'aliment amb l'agricultura i la ramaderia, el vestit i l'aixopluc amb la casa, tot s'ho apropa a la seva conveniència. 

Aquestes primeres tècniques que cobreixen de forma més eficaç i a voluntat les seves primeres necessitats, deixen a l'home més temps lliure. Més temps vacant, segons l'expressió d'Ortega. Punt important.

L'home, amb aquest temps vacant, es va creant noves necessitats d'un segon ordre i alhora noves tècniques per cobrir-les i resoldre-les. I dins d'aquesta espiral vertiginosa que ha continuat creixent fins als nostres dies, l'home es troba vivint avui, no ja en aquell món primigeni, en aquella Natura inicial, sinó en una Supra-natura creada per ell. Una natura, per a ell, tan real com la primera.

El nano que neix avui, troba natural que l'aigua surti d'una aixeta, que en prémer un botó s'encén una mena de sol sobre la taula del menjador i que per una finestreta d'un aparell pot veure les imatges en temps real del que passa a l'altra banda del món.

Ho troba natural perquè forma part d'aquesta nova natura que l'envolta. I si aquesta li falla, se sent perdut i desemparat com si li fallés la veritable Natura.

Tot això és gràcies i per culpa de la tècnica.

-

Caldria parlar ara de tres qüestions.

Primera.

Per què l'home no ha sabut fer compatible aquest món de noves necessitats i tècniques amb el món primigeni? Fins fa relativament poc, un o dos segles com a molt, l'home, amb el seu conglomerat de necessitats, encara vivia immers en la naturalesa, i la tècnica li proporcionava una sèrie d'eines i mecanismes per realitzar-les. Aquestes eines i mecanismes, però, eren la prolongació d'ell mateix, i ell les controlava i coneixia perfectament. L'aixada, l'arada, la falç i el martell, per posar alguns exemples.

I al que ell no dominava directament, i que pertanyia al món de l'artesà, hi tenia accés i n'era coneixedor. (A pagès, a les nostres terres, no fa molt, totes aquestes tècniques encara les utilitzava l'home dins el seu entorn familiar. No ens referim només als camps i al bestiar, sinó a qüestions més complexes com aixecar un cobert, fer un vestit per a un nano o enfornar el pa a casa. I del que és feia fora de l'entorn familiar, la feina del ferrer, del terrissaire o del cisteller, se'n tenia un tracte i un coneixement proper, i se'n sabien les eines i les habilitats).

Però quan apareix la màquina i amb ella la fàbrica i tot el procés industrial, l'home, de cop, passa a tenir un paper completament secundari, només ha de tocar un botó, i és la màquina qui s'encarrega de fer tota la feina.

I així, l'home, perd aquell contacte natural i aquell saber, i dins de la nova complexitat tècnica, acaba com a molt especialitzant-se en uns mínims coneixements en què la comunitat divideix les noves responsabilitats i els nous oficis per a servir a la nova societat.

Segona.

Aquest nou ordre de necessitats que l'home s'ha creat amb el temps vacant, denota, al revés de l'animal, el poc interès que té per la vida com acompliment estricte de les necessitats bàsiques. (A l'home no li interessa ficar-se a la boca qualsevol cosa menjable per matar la gana, ni deixar-se caure en qualsevol racó per reposar i recuperar forces ). A l'home no li interessa el viure, l'estricte viure, com a viure de subsistència. A l'home li interessa viure bé. Confortablement i amb el màxim de temps vacant.

Tercera i última.

Què en vol fer l'home d'aquest temps vacant que persegueix constantment ?

Un animal, una gallina per exemple, és per a nosaltres, des del seu principi al seu final, una gallina. L'entenem com una gallina. Viu, actua i és una gallina.

L'home, en canvi, quan neix, com persona, no és res. És només un projecte. Un projecte de com vol ser, del que vol ser. Un projecte que durant tota la seva vida mirarà d'anar concretant.

O sigui, necessita aquest temps vacant per al seu confort i per al seu projecte existencial.

-

Acabat el preàmbul és el moment de parlar de la relació del nostre ofici amb la tècnica, que és el que hem vingut a fer aquí :

Dins de la complexitat d'aquesta Supra-natura, de què parlàvem, i on estem immersos, la societat ens ha encarregat una especialitat tècnica concreta per ajudar a l'home a resoldre les seves necessitats. Així com els metges vetllen pel seu cos i la seva salut, i els enginyers per la seva mobilitat i comunicació, nosaltres ho hem de fer, simplificant molt, pel seu aixopluc i el seu entorn. I com en el cas dels metges, en l'encàrrec, escrit o no, hi va inclòs un jurament hipocràtic que ens obliga èticament en el seu compliment. Encàrrec que és i ha de ser, com tots els altres, de servei i d'assessorament tècnic.

Per tant, i per tot el que s'ha dit, farem dues afirmacions que volem contundents :

L’arquitectura és i ha de ser una disciplina Tècnica. Amb majúscula.

I l’arquitecte , com a professional, ha de ser un Tècnic. També amb majúscula.

Podem objectar que ja és així.

Sí, podríem.

Però no ho és, i tots ho sabem.

-

Iniciem la part pamfletària.

El problema de sempre, històric, és aquesta ambivalència, aquest equilibri estrany, impossible, esquizofrènic, que encara volem mantenir entre tècnica i art.

Tècnica i art, que abans, en aquell món primigeni, s'entenien com a sinònims o almenys com a complementaris, però que avui tenen maneres, plantejaments, objectius i llenguatges totalment diferents, si no oposats.

Ambivalència, a més, falsa, sempre dominada per un control final del llenguatge estètic per sobre del tècnic. Qüestió del tot aberrant, ja que qualsevol element tècnic, precís i rigorós, com els que tractem, no es pot acabar regulant i endreçant, millor dit, desbaratant infantilment, amb els criteris d’una composició estètica. Sobre això, tants exemples com vulgueu.

I com a colofó, i per justificar la pretesa ambivalència, (i ara ve un tros com dels Pastorets), l'arquitecte, va promoure que la sola tècnica era freda, i que si no es recolzava en l'art, podia caure en la matusseria, i entre cometes, en la “ xapussa “. 

I en aquesta mixtura màgica entre art i tècnica hi va afegir el lligam innombrable, sempre dit amb boca petita, de la sensibilitat. Una sensibilitat artística, la seva pròpia sensibilitat, evidentment, que elevava cadascun dels seus productes a la categoria d'exclusiu. 

I és aquesta sensibilitat artística la que vigila que tot el que fem i produïm vingui guiat per un llenguatge aliè i estrany, que hem importat d'altres llocs. El nostre llenguatge d'arquitecte no és un llenguatge propi, és un llenguatge manllevat, robat d'altres disciplines. També la nostra figura professional és impostada. Tot ens delata.

No som el tècnic, de maneres i pensament tècnic que se’ns demana, sinó l’Artista. Amb majúscula també. Un personatge egocèntric i capriciós, que només parla del jo, pensa en el jo i l’interessa el jo. Una personalitat bàsicament antisocial.

I ara, de tot això què en fem ? Que diria el Manel.

Per començar, podem fer una llista.

Primer. Com a professionals, ser uns tècnics en què la societat hi confiï de nou.

Segon. Fer del nostre ofici, una professió social de servei i assessorament a l'usuari.

Tercer. El llenguatge. Tenir un llenguatge professional propi, com ens pertoca, i que encara no sabem com és perquè encara no l'hem fet servir mai, però que ens parlarà de rigor, de precisió, de fiabilitat, de cura, de simplicitat, d'economia i de reflexió crítica. 

Quart. La sensibilitat. Doncs per estrany que sembli, la sensibilitat, sí. Imprescindible. Present sempre. Però no una sensibilitat artística. Ni tan sols tècnica. La sensibilitat no té amo ni senyor. La sensibilitat és, anava a dir tan sols, una actitud rigorosa, curosa i reflexiva en emprendre qualsevol cosa. Sense aquesta actitud, en el camp que sigui, apareix immediatament la “ xapussa “ que tant ens altera.

Cinquè. Que els nostres ingenis i solucions, un cop alliberats de la tirania estètica, s'obrin a la vida i a la gent, a l'ampliació, la reconversió, la remodelació i la subversió, sempre atents a la incorporació de qualsevol nova tecnologia que faciliti la vida del seu usuari. 

-

L'habitatge, com exemple.

Resoldre l'habitatge humà, la casa, amb cura i rigor tècnic. 

Una casa ha de trobar-se en contínua transformació.

Una casa mai pot estar acabada, congelada, petrificada.

Per això no pot, no vol, tenir una forma definida que l'identifiqui per sempre més, ni per fora ni per dins.

Una casa no pot ser l'obra d'un artista. L'obra d'un estat emotiu personal, d'un sentiment, d'un moment concret, intocable, immòbil. Sinó l'obra oberta d'uns tècnics on l'usuari n'és el partícip constant.

Una casa no pot ser una obra d’art.

-

Volem fer aquí, però, un cant a l'esperança, a l'alegria, a la il·lusió i a la confiança, ja que tenim la sort, ho hem d'entendre així, que som els únics que en el nostre ofici encara tot està per fer.

I permeteu-me dir per acabar, i esguerrant els versos del poeta :

Hem agafat de sempre mil viaranys equivocats i tortuosos que ens han portat a selves intricades on el camí vertader era esborrat. I ara, quan finalment agafarem el veritable i dreturer camí, tot ho veurem nou i engrescador.

I em sembla, que com a venjança per haver-me dut aquí, és suficient.

Tècnica - Pau Pérez
Escrit extret del cicle de conferències 'hipòtesis d'arquitectura'

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada