Pàgines

2013/03/01

DE L'ANATOMIA CAP A LA FISIOLOGIA - H ARQUITECTES, ROGER TUDÓ GALÍ

H Arquitectes, Roger Tudó Galí:

Avui, segurament tots tenim la sensació de que els últims anys no hem sabut incorporar alguns paràmetres relacionats amb l’impacte ambiental de l’edificació, particularment els de l’energia que és un vector determinant però que per la seva condició d’invisibilitat passa desapercebut i sovint n’oblidem les conseqüències del seu mal ús i la dependència que en tenim.


Els arquitectes, i en general tota la societat, hem centrat el nostre interès en els aspectes més visuals de l’edificació, en com són les construccions sense fixar-nos prou en com estan fetes i què hi passa. La fotografia, el dibuix, la percepció visual s’han convertit en l’objectiu final de molts dels dissenys arquitectònics. Ens hem allunyat molt de la realitat.

Per contra, els processos que es produeixen en un edifici sembla que ja no els regulem tant els arquitectes, sinó que depenen més de les exigències normatives, de les condicions marcades per determinats productes, dels desitjos dels usuaris i sobretot pel consum no regulat d’energia, que és qui finalment garanteix que en els edificis es puguin produir la gran majoria de les necessitats de l’habitabilitat.

Recuperar l’interès i els coneixements necessaris per regular aquests processos és una necessitat urgent i alhora una oportunitat creativa per a l’arquitectura. Projectar és una manera d’interpretar la realitat, de la mirada de l’arquitecte en surt una o altra arquitectura i per tant canviar aquesta mirada sobre la realitat representa un canvi profund de paradigma, una nova metodologia de treball, noves eines, nous conceptes, noves paraules, representa repensar-ho tot.

Si fem el paral·lelisme amb la biologia o la medicina aquest moment de canvi podria ser equivalent a l’evolució que es va produir des de les primeres ciències de l’anatomia, on només s’estudiava l’estructura de les parts que composaven els éssers vius, i que posteriorment van evolucionar cap a l’anatomia funcional o la fisiologia que, més enllà de l’estructura, estudia les funcions dels éssers vius i els mecanismes que les regulen. Es va introduir una nova mirada sobre la realitat que no en tenia prou en analitzar com eren les coses i començava a mostrar interès en els processos que desenvolupaven els éssers vius, començava a reclamar una interpretació dinàmica de la realitat, una lectura més precisa que ara ens pot semblar òbvia però que representava la transformació radical d’una ciència.

Aquest gir en el focus d’interès podria ser similar a la situació en la que es troba actualment l’arquitectura; instal·lada en una fase profundament anatòmica que comença a deixar indicis i sensacions d’incongruència i que coincidint amb una crisis global de valors i de recursos reclama incorporar noves visions més vinculades a la sostenibilitat i al comportament dels edificis avançant cap a una interpretació més dinàmica, més fisiològica de l’arquitectura.

Podríem estar prop d’un moment de canvi profund en l’actitud dels arquitectes? Transformarem les prioritats i desplaçarem el centre del discurs arquitectònic de l’anatomia cap a la fisiologia?

La nostra fisiologia, la del nostre cos, té la capacitat d’adaptar-se contínuament a les condicions i als estímuls exteriors, regulant amb molta precisió una enorme quantitat de funcions molt complexes que ens permeten mantenir les condicions bàsiques per viure i alhora que ens permeten fer moltes altres funcions addicionals que van més enllà de la pura supervivència.

Mantenir aquestes condicions òptimes per viure comporta necessàriament energia, activitat, moviment, canvi. Per mantenir les condicions de vida estables en un entorn permanentment inestable, necessitem una resposta dinàmica que reguli, ajusti i activi l’anatomia.

L’esser humà amb el seu enginy ha anat externalitzant progressivament part de les funcions fora del seu cos, ha externalitzat la seva fisiologia. S’ha anat rodejant d’artefactes artificials que l’ajuden i milloren la seva fisiologia però que alhora l’allunyen d’ell mateix, de les seves capacitats originals i de la resta de sistemes naturals.

Si la primera fisiologia és el cos, una segona fisiologia podria ser la roba que cobreix parcialment el nostre cos i ens ajuda a regular la temperatura. A més ens pot garantir estanquitat a l’aigua i al vent, pot regular la transpiració corporal i pot oferir altres funcions menys fisiològiques però necessàries com l’emmagatzematge. La roba, és un mecanisme de regulació molt integrat al cos, totalment dinàmic que s’adapta o l’adaptem constantment al llarg del dia i de l’any i que té la funció original de reduir consum d’energia al nostre metabolisme.

En aquest procés d’externalització, l’arquitectura podria considerar-se la tercera fisiologia perquè encara facilita més la regulació de les nostres funcions fisiològiques i alhora ens ofereix moltes noves funcions que ja sobrepassen les capacitats del nostre cos. L’arquitectura generalment ja envolta totalment el cos, separant-se d’aquest guanyant espai entremig, creant un espai fisiològic entre el cos i l’exterior.

Al separar-se del cos aquesta tercera fisiologia necessita més autonomia de suport i de confort. L’espai la separa i la desconnecta del cos i per tant es torna força més complexa. Com més gran sigui l’espai entremig més dificultat tindrà per ser estable per ella mateixa i començarà a necessitar més energia calorífica que la del propi cos.

L’aparició de l’espai fisiològic representa una transformació radical en la forma de viure i en el comportament fisiològic del nostre cos. Aquesta tercera fisiologia s’ha consolidat tant al llarg dels anys que actualment ja no acceptem viure sense disposar d’aquests espais, és una fisiologia innegociable que s’ha anat fixant com una necessitat. Cada vegada li demanem menys a la primera fisiologia, que s’està atrofiant, li demanem menys a la segona fisiologia, que ha passat a ser més anatòmica que fisiològica i li demanem quasi tot a la tercera, a l’espai fisiològic.

L’impacte ambiental de les construccions que conformen aquesta tercera fisiologia depèn principalment del nivells d’exigència que li demanen a l’espai fisiològic i de la gestió de les disponibilitats per aconseguir-ho.

Hi ha construccions molt bàsiques, sovint molt efectives, que són aquelles que responen quasi exclusivament a les funcions fisiològiques corporals, aquelles que només ens ajuden a optimitzar el nostre cos. Són bons exemples d’aquesta categoria, les construccions nòmades per la seva funció declaradament fisiològica, la seva eficiència i lleugeresa material i per la seva concepció dinàmica com a mecanisme de resposta al context.

Malgrat tot, habitualment les construccions a part d’ajudar a regular la fisiologia corporal ens aporten noves funcions que sobrepassen les capacitats originals del nostre cos. Hi ha alguns bons exemples en l’arquitectura vernacular i moderna, on aconseguir unes exigències considerables no és incompatible amb preservar un equilibri amb el medi natural. Edificis que ni per la seva construcció material ni per la seva utilització ha sigut necessari superar les capacitats de càrrega del medi.

Malauradament, la gran majoria de construccions han trencat aquest equilibri i per poder garantir les seves funcions, necessiten trencar els cicles naturals hipotecant les futures fisiologies. Són construccions que per elles mateixes, i com a conseqüència del seu disseny, no permeten complir les funcions que s’hi realitzen sense una ajuda desproporcionada d’energia. O sigui que és necessari recorre a una solució encara més externa i irreversible, una solució que ja no es pot considerar solució sinó que més aviat la podríem anomenar trampa.

I és en aquest punt on val la pena que com arquitectes ens aturem a reflexionar, que siguem conscients del què hem estat fent, que valorem si realment val la pena fer trampes. Que pensem bé si volem seguir enlluernats per unes arquitectures poc responsables o treballar a partir de reptes reals. Que analitzem críticament si realment seriem capaços de projectar l’arquitectura sense fer trampes.

El centre d’interès i les eines de treball dels arquitectes estan encara molt focalitzats en paràmetres com les dimensions, les distribucions, l’espai, les proporcions, la composició, les geometries, els colors, la textura… Tots aquests atributs ajuden a definir molt bé l’objecte i permeten dissenyar amb força exactitud una anatomia de l’arquitectura, però no són suficients per regular la complexitat de les seves funcions. Evidentment algun d’aquests atributs sovint respon al compliment d’unes funcions necessàries per poder crear habitabilitat però una vegada garantides les exigències normatives bàsiques la resta d’esforços i d’atributs estan dirigits bàsicament a una millora retòrica de l’anatomia. Hi ha un gran consum de creativitat poc útil que es podria estalviar o invertir millor buscant noves formules de projectar l’arquitectura on no s’acceptés la trampa com a solució.

Hem de decidir si volem aprofitar la oportunitat i la satisfacció que representa afrontar aquest repte, aprendre a projectar l’arquitectura sense fer trampes, d’investigar noves metodologies, nous indicadors que ens ajudin a sortir de la mirada anatòmica i començar a formular la de la fisiologia.

Serà necessari treballar amb uns altres paràmetres, des dels processos, les accions i els fenòmens. Caldrà revisar tots els mecanismes reguladors, posar-los en crisis i extreure’n la seva versió dinàmica, la que incorpora el temps, la que és canviant i és sensible a la realitat. És el repte d’un canvi de paradigma on caldrà repensar-ho tot de nou.

Reus, 9 de Febrer de 2012

1 comentari: