Amb aquesta frase, avui fa 25 anys, Joan Antoni Samaranch (1920-2010), llavors president del COI, nombrava Barcelona seu olímpica per als Jocs de 1992. Va ser un esdeveniment únic que es va equiparar amb les Exposicions Universals del 1888 i del 1929. Un esdeveniment que col.locaria Barcelona en el punt de mira de tot el món.
La Barcelona que avui coneixem segur que no seria la mateixa si aquests Jocs Olímpics s'haguéssin fet a Paris, finalista juntament amb la Ciutat Comtal. Els Jocs en el fons van ser una excusa com, en una altra escala i resultats, ho va ser el Fòrum de les Cultures del 2004.
Per posar-nos en situació històrica, amb la recuperació de la democràcia, les institucions es plantejaven una reordenació del territori urbà que integrés la ciutat i l'àrea metropolitana. Capitanejats pel responsable d'urbanisme de la ciutat Oriol Bohigas i amb el suport, des de l'escola d'arquitectura, del Laboratori d'Urbanisme tutoritzat per Manuel de Solà-Morales es comencen a fer actuacions disperses. Alguns exemples són la Plaça dels Països Catalans, la remodelació del moll de la fusta o el Parc de l'Espanya Industrial.
Es van dur a terme tota una sèrie d'intervencions durant aquests anys, però es pensa que amb aquestes no n'hi ha prou i que es necessita un pla més global, de més envergadura. Per realitzar-lo es necessita una gran empenta i aquesta són els Jocs Olímpics. Es comença a treballar amb aquesta idea que permetrà canviar el model de ciutat.
El primer pas per adequar la ciutat va ser la millora de la xarxa viària. Fruit d'aquestes millores apareixen la Ronda Litoral i la Ronda de Dalt circumval.lant completament la ciutat per reduir la pressió del trànsit a l’interior de la ciutat.
 |
| Vialitat i zones d'actuació |
El projecte plantejava quatre zones d’intervenció: l’àrea de la Diagonal, la Vall d’Hebron, l’àrea Carles I-Avinguda Icària i la muntanya de Montjuïc.
A l'àrea de la Diagonal es van millorar els accessos als equipaments ja existents, però no es van millorar aquests pel seu caràcter privat.
La muntanya de Montjuïc va viure una forta transformació. Es va decidir concentrar-hi l'Anella Olímpica on es restauraren l'Estadi del 1929 (Correa-Milá-Margarit-Buixadé) i les piscines Bernat Picornell (Gallego-Fernández); i si va construir el Palau Sant Jordi (Arata Isozaki) i l'edifici INECF (Ricard Bofill). A més, s'optimitzen la connexió ciutat-muntanya per garantir el flux d'espectadors als principals esdeveniments.
Aquestes operacions, juntament amb l'acumulació d'equipaments culturals (Mnac, Fundació Miró) i econòmics (la Fira) van netejar la marginalitat que acompanyava la muntanya pel seu passat de barraquisme i abocadors.
 |
| Anella Olímpica, Montjuïc |
A part de Montjuïc, l'altre gran nucli d'intervenció és la Vila Olímpica (MBM Martorell-Bohigas-Mackay). L'àrea que havia d'acollir els esportistes olímpics ha acabat proporcionant un nou barri a Barcelona. Abraça des del Poble Nou fins al front marítim, i va permetre obrir la ciutat al mar i millorar la Ciutat Vella. Es van construir cinc grans platges, un Port Olímpic, nombroses àrees verdes i l’extensió del passeig Marítim més enllà de la Barceloneta. El projecte de nou front de mar va ser l'operació que va combinar actuacions més complexes ja que afectaven directament les infraestructura de drenatges, de costes, viària i ferroviària. Totes aquestes es van dur a terme en un temps rècord tot hi la seva dificultat.
 |
Vila Olímpica
|
 |
| Vila Olímpica |
L'intervenció urbanística de la Vall d'Hebron (Eduard Bru) aconsegueix agregar aquesta zona abrupta a la ciutat gràcies a la Ronda de Dalt. S'hi construeixen altres equipaments com el Velòdrom (Esteve Bonell) o la reconstrucció del Pavelló de la República Espanyola del 1937.
 |
| Velòdrom |
 |
| Pavelló de la República |
En tota la operació urbanística, hi van prendre part nombrosos grups d'arquitectes. Hi ha una sèrie d'edificis que han passat a ser part de la ciutat com són la Torre de Telecomunicacions de Collserola de Norman Foster, la Torre de Telefónica de Santiago Calatrava, l’Hotel Arts de Skidmore, Owings & Merrill o l’escultura edifici amb forma de peix de Frank Gehry.
 |
| Peix de Frank Gehry - Hotel de les Arts - Torre Mapfre |
Amb una inversió de 850.000 milions de les antigues pessetes, la ciutat va canviar de fesomia, en tan sols sis anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada